L’estructura de la substància blanca del cervell reflecteix la sensibilitat musical, segons un treball del Grup de Recerca en Cognició i Plasticitat Cerebral de l’Institut de Neurociències de la Universitat de Barcelona (UBNeuro) i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (UB-IDIBELL). El treball, publicat a Journal of Neuroscience, mostra que la connectivitat de la substància blanca, el teixit a través del qual es comuniquen les diferents àrees del sistema nerviós central, és clau per entendre per què ens agrada o no la música. A més, també confirma que, per tal que les persones sentin plaer amb la música, és necessari que les estructures cerebrals relacionades amb la recompensa als estímuls treballin conjuntament amb les estructures relacionades amb la percepció.

 

L’investigador de la UB Josep Marco Pallarés lidera aquest estudi, en què també han participat Antoni Rodríguez Fornells (UB-IDIBELL-ICREA), Noelia Martínez Molina (Universitat d’Hèlsinki, Finlàndia), Ernest Mas Herrero i Robert Zatorre (Universitat McGill, Montreal).

 

 

Persones que no senten plaer amb la música

 

Escoltar música es considera com una activitat gratificant a tot el món, però treballs anteriors d’aquest grup de recerca han demostrat que existeix una gran variabilitat individual: des de persones que pràcticament no podrien viure sense la música, fins a persones que no n’obtenen cap plaer, una condició que s’ha anomenat anhedonia musical específica. Segons Josep Marco Pallarés, «aquest fenomen es dona en població sana, sense cap mena de patologia». «Així doncs —continua—, les persones amb anhedonia musical específica gaudeixen d’altres estímuls plaents (com el menjar o les recompenses monetàries), però no són sensibles a la recompensa musical».

 

L’estudi de l’anhedonia musical específica ha determinat que les diferències individuals respecte a la recompensa musical estan relacionades amb la connectivitat funcional —els patrons d’activació neuronal de diferents regions cerebrals— entre les àrees de percepció auditiva: en concret, entre l’escorça supratemporal i una àrea clau en el processament de la recompensa, l’estriat ventral. És a dir, que la sensibilitat musical depèn del treball conjunt d’aquestes dues àrees.

 

 

Estudiar l’estructura de les connexions cerebrals

 

L’objectiu de la nova recerca ha estat esbrinar si la sensibilitat a la música es veu determinada per com es connecten les àrees de processament perceptiu i les àrees del circuit de recompensa. L’experiment es va fer amb trenta-vuit voluntaris sans utilitzant la tècnica de ressonància magnètica per difusió, que permet reconstruir l’estructura de la substància blanca cerebral, és a dir, els feixos de substància blanca que connecten les diferents regions cerebrals.

 

La sensibilitat a la música dels participants es va determinar mitjançant la puntuació obtinguda en un qüestionari desenvolupat pel mateix grup de recerca, el Barcelona Music Reward Questionnaire (BMRQ), que determinava quina sensibilitat musical tenien. Després, durant la sessió de ressonància magnètica, els participants havien d’escoltar fragments de cançons del gènere clàssic i proporcionar valors de plaer en una escala de l’1 al 4 en temps real. Per controlar la resposta cerebral davant d’altres tipus de recompenses, els participants també havien de jugar a una activitat d’apostes monetàries en què podien guanyar o perdre diners reals. El fet que cap dels participants mostrés una baixa puntuació a les escales de recompensa general és una demostració que les diferències individuals en el processament de la recompensa estaven restringides al domini musical i no a altres estímuls.

 

Els resultats de l’experiment mostren que existeix una relació entre els feixos de substància blanca que connecten l’àrea de percepció musical i l’activitat del sistema de recompensa. Segons Josep Marco Pallarés, «l’estudi demostra que la sensibilitat per la música està relacionada amb els feixos de substància blanca que connecten, d’una banda, l’escorça supratemporal amb l’escorça orbitofrontal i, d’altra banda, l’escorça orbitofrontal amb l’estriat ventral».

 

«El fet que s’utilitzi l’escorça orbitofrontal —continua l’investigador— és perquè no existeixen feixos de substància blanca que connectin de manera directa l’escorça supratemporal i l’estriat ventral, i per tant, les àrees de processament perceptiu i les àrees del circuit de recompensa s’han de connectar a través d’una altra estructura».

 

 

Per què només existeix l’anhedonia musical?

 

Aquests resultats ressalten la necessitat d’ampliar el focus d’estudi per tal d’entendre el funcionament del sistema de recompensa del cervell. «No ens podem limitar a estudiar només la xarxa de recompensa, sinó que necessitem conèixer com accedeixen els diferents estímuls al sistema de recompensa. Això podria ser clau per entendre per quin motiu hi ha anhedonies específiques respecte a un estímul determinat com la música, però no respecte a la resta d’estímuls, com el joc o els aliments, la qual cosa podria tenir aplicacions en la comprensió de certes patologies relacionades amb addiccions específiques o anhedonies específiques cap a certs estímuls», conclou Josep Marco Pallarés.