Josep Maria Grinyó compagina les responsabilitats de cap de servei de Nefrologia de l’hospital de Bellvitge, de professor de la Universitat de Barcelona i de cap del grup de recerca de Nefrologia i Trasplantament Renal de l’IDIBELL. Està convençut que l’assistència sanitària i la recerca han d’anar de la mà, i que és necessari apropar els investigadors clínics i els bàsics. Fa molts anys que el doctor Grinyó practica amb l’exemple. Va ser un dels pioners al nostre país en fer recerca experimental en nefrologia i ara ha posat en marxa una spin off per aplicar els resultats d’anys d’investigació en immunologia del trasplantament.
Què ha donat lloc a la creació d’aquesta spin-off?
Hem generat un silenciador d’una molècula coestimuladora implicada en el rebuig agut posttrasplantament, en la síndrome de la isquèmia-reperfusió i en la glomerulonefritis autoimmune que ens han donat molt bons resultats en el laboratori i en models animals. Aquestes dades tan positives han donat lloc a aquesta spin-off, perquè creiem que té un potencial terapèutic important. Entre el que podem fer en un institut de recerca i el que fa la indústria hi ha un recorregut que inclou l’estudi de les dosis, la toxicitat i la prova d’eficàcia terapèutica. Això no ho podem cobrir des de l’àmbit acadèmic. Per això hem creat l’spin-off. L’àmbit acadèmic té molta innovació a les mans i una gran capacitat de generar eines terapèutiques, però malauradament això acaba quedant aturat perquè des de l’acadèmia només podem arribar a la fase de validació animal. Sovint tota aquesta capacitat s’acaba perdent pel camí. Ja ens ha passat altres vegades i en aquesta ocasió tenim prou eines per fer que valgui la pena intentar-ho.
Com es poden abordar de forma unificada aquestes tres patologies –el rebuig agut, la síndrome de la isquèmia-reperfusió i la glomerulonefritis autoimmune–, a priori tan diferents?
La resposta immune té una regulació molt exquisida. Si no fos així moriríem d’infeccions o d’autoimmunitat. Aquest equilibri és possible gràcies a la coestimulació. La natura busca sempre solucions eficaces, econòmiques i redundants. Això és el que passa amb la via que hem escollit, que participa tant en la resposta al·loimmunitària com en l’autoimmunitat, de manera que podem abordar amb la mateixa estratègia entitats clíniques molt diverses que comparteixen la mateixa via de resposta. Les tres entitats que tractem són molt diverses des del punt de vista patogènic. La síndrome de la isquèmia-reperfusió es desencadena a través de la immunitat innata, el rebuig a través de l’al·loimmunitat i la glomerulonefritis a través de la immunitat adaptativa. Però les tres comparteixen la mateixa via de coestimulació.
La teràpia que esteu desenvolupant es podria aplicar a altres tipus de trasplantaments?
Potser en el cas del cor és una mica més complicat, perquè és un òrgan muscular, molt vascularitzat, força diferent, però sí que es podria estendre a altres models de trasplantament, com ara l’hepàtic.
Quines altres línies de recerca està duent a terme el vostre grup?
Tenim una línia de recerca en nefropatia diabètica experimental. Hem fet models animals de diabetis de tipus u i dos amb què estudiem la contribució que puguin tenir els factors de creixement i les cèl·lules mare en la reversió del dany de la nefropatia diabètica. Una altra línia que hem encetat fa poc és la teràpia en cèl·lules mesenquimals, a partir d’un altre model animal de rebuig crònic. També tenim una línia clínica de biomarcadors de la resposta immunitària en trasplantament renal, en el marc d’un consorci europeu, a partir del fet que l’evolució d’un empelt i el dany renal venen determinats per aquest tipus de resposta contra el donant de manera específica. Al laboratori també tenim una línia de recerca en cèl·lules dendrítiques, en immunitat innata i adaptativa. També fem estudis de farmacocinètica i farmacogenòmica... Les coses van força bé. Sempre hem volgut ser translacionals en les dues direccions. De la mateixa manera que s’han de traslladar a la pràctica clínica els resultats obtinguts al laboratori, la recerca experimental també ha de respondre preguntes clíniques.
Els metges són conscients de la importància d’aquesta translació?
Cada vegada hi ha més clínics preocupats per això, i la mostra la trobem a l’IDIBELL mateix, sobretot entre la gent mes jove.
Hi ha, doncs, bona integració entre la recerca bàsica i la recerca clínica a l’IDIBELL?
L’IDIBELL té una llarga tradició en recerca bàsica, però en els darrers anys han sorgit grups clínics molt potents, que aprofiten els coneixements clínics per realitzar models experimentals. Això ens ha de portar a integrar pràctica clínica i la recerca de qualitat, que ha de ser l’objectiu principal d’un institut de recerca sanitària. És bo que els metges tinguin el cor posat en la recerca perquè acaben sent els millors interlocutors amb els malalts. Així doncs, és important que l’IDIBELL, que s’ha dotat d’investigadors molt bàsics, es recordi molt dels clínics, perquè els clínics són els qui donen sentit a l’existència de l’IDIBELL. S’ha d’evitar que el clínic se’n senti un apèndix.
Creieu que la situació econòmica actual farà que hi hagi metges que deixin d’investigar?
És important evitar que davant d’aquest pessimisme hi hagi clínics que abandonin la recerca. Això seria com retrocedir vint anys i s’ha d’evitar com sigui. En el nostre cas, l’hospital [de Bellvitge] està millor posicionat que molts altres. Té un nivell de complexitat molt alt, i està ben preparat per afrontar el que se’ns ve a sobre. Estem millor que molts centres i per tant no ha d’arribar el pessimisme. Ara bé, l’hospital necessita que el tractin bé.
“Els trasplantaments es troben en un moment molt madur”
La Marató de TV3 d’aquest any està dedicada als trasplantaments. Creieu que aquesta iniciativa farà que la societat sigui conscient de la importància dels trasplantaments?
Fa uns anys ja es va dedicar una Marató als trasplantaments i va anar molt bé. El trasplantament té dos components. Per una banda és una teràpia d’alt nivell, terciària. Per tant, suposa un compromís assistencial i un repte de recerca. D’altra banda, té un impacte social molt gran. Jo quan vaig començar, el 80% de les famílies es negava i el 20% acceptava la donació d’òrgans. Avui això és a l’inrevés. Estem en un moment molt madur. Després de tants anys de bona assistència, ara necessitem una bona resposta en recerca.
Però sembla que hi ha menys donants.
L’any passat van baixar una mica, però els índexs de donació es mantenen. L’envelliment de la població ha fet que ara no hi hagi tants òrgans que puguin ser trasplantats.
Els trasplantaments creuats en són una alternativa?
Ara el trasplantament creuat influeix poc. Per tenir un programa de trasplantament creuat d’èxit cal tenir molts candidats que vulguin creuar la seva donació. En el moment que hi hagi una massa crítica de parelles que estiguin dins del pool del creuament les probabilitats de rebre un òrgan augmentaran molt. Però també cal dir que un programa de trasplantament d’èxit no es pot basar en el trasplantament creuat; ha de ser un complement als programes de trasplantament de cadàver i de donant viu.
El model espanyol de coordinació de trasplantaments és una referència internacional. Aquest èxit es correspon amb el nivell de la nostra recerca en aquest àmbit?
Cada vegada més. Avui el forat entre assistència i recerca s’està tancant. Un cop consolidada la qualitat clínica és el moment d’expandir la recerca en trasplantaments, tant clínica com experimental. Crec que anem pel bon camí. Ens hem passat vint anys consolidant els programes de trasplantament. Ara estem en una fase més agraïda; és el moment d’aprofitar-ho. | 
